El motiu de per què les poses de pintura amb model al Cercle Artístic Sant Lluc solen semblar-se tant és ben senzill: la model o el model estan allà per a tothom complint un horari fix ben pautat. Sostenir una posa durant 3 hores -en algun moment n'havien estat quatre-, i durant sis dies a la setmana, tot i els descansos d'un quart cada hora, és francament pesat. No tots els models ho accepten. La major part de nosaltres, sense costum de romandre quiets en la mateixa postura, acabaríem amb dolors per tot arreu. Proveu a estar 10 minuts sense moure'us, com per satisfer les exigències d'un pintor que no us treu ull, i veure-ho què us diu el cos...
 |
| Model ajeguda, amb la mà al coixí |
Així, les poses ajegudes solen ser de millor portar per a la model... però aleshores es planteja un problema de visibilitat per a la primera fila, la rotllana de cadires baixes al voltant de la tarima. Si pots, el millor és aixecar-se. Però a mi, amb tamanys tipus dinA3, m'agrada treballar assegut amb el tauler recolzat en part al cavallet baix i en part a les cames; així en pots controlar la inclinació.
 |
| Figura femenina ajeguda d'esquenes |
 |
| Model amb cama arronsada |
Al St. Lluc sol haver un batlle setmanal que s'encarrega de posar el model. Sol haver peces de tela i atrezzo per composar acompanyaments i fons de la figura. Algú va tenir la bona pensada d'afegir una guitarra a la noia que jeia boca amunt. Les dues formes ressonen entre elles, la de la noia i la de la guitarra, com les cordes que sonen per simpatia. Almenys era la idea de la pintura...
 |
| Noia i guitarra |
En canvi mai vaig entendre com una jove tan maca com aquesta l'havien posat de bocaterrosa. Però fins i tot així va resultar inspiradora.
 |
| Model femenina de bocaterrosa. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada